Un ocell es mou.
Plàcides ventades el passegen.
Resta dret.
Sol sota la pluja caiguda,
xop per la tempesta,
acaronat per la moixaina
implícita del temps.
Crits latents.
Quanta història viscuda
sota l’alè calcinant,
del pati de terra.
Fulles partides.
Dolències sofertes,
sota la llum...
Del fanalet del bressol.
Clares matinades.
Moixaines repetides,
entre les nues cadències
de les branques de l’om.
Cendres.
Qui vol viure al dematí,
podent cantar al capvespre,
mansoi i suau, quan el sol es pon?
Sònia C.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada