L'últim llibre, és el primer....

Al juny del 2.008 vaig recomanar-vos un llibre sorprenent: "L'home manuscrit", de Manuel Baixauli.Molta gent ens vam quedar bocabadats amb aquesta història d'un misteri magníficament escrita. Fins i tot vam descobrir una coberta bessona de "L'home manuscrit"; la del" Libro de los libros".Els dos llibres tenen com a coberta una il·lustració d'en Carl Spitzweg: " Der Bucherwurm" ( ratolí de biblioteca).

Avui volia recomanar l'últim llibre, que és el primer, d'en Manuel Baixauli.: "Espiral",publicat per primera vegada ja fa onze anys. El 15 de gener al programa del canal 33 l'hora del lector el van entrevistar per presentar aquest llibre. En Manuel va explicar que aquest experiment sorgeix perquè un bon amic li va proposar reeditar-lo ja que molt poques persones el van llegir al seu moment; i la majoria dels exemplars van ser retirats de les llibreries i triturats. En Manuel el va rellegir i va corregir les imperfeccions del seu primer llibre.

Fotografia de Manuel Baixauli al programa l'hora del lector del passat 15 de gener
Font: blog del sr.Boix

Baixauli diu que parla de la realitat, encara que molts defineixen els seus petits relats com a literatura fantàstica. Les seves històries sempre parteixen d'una imatge, i escrivint desenvolupa aquesta imatge. Va escriure el llibre quan era un pintor , per això ens diu que el va fer quan era un pintor que escrivia, i està refet onze anys després ara que es defineix com un escriptor que pinta.
Seixanta-vuit relats brevíssims us faran xalar com a lectors. Al final del llibre tenim un epíleg, que és un conte, on parla amb el Manuel de fa onze anys, un exercici que resulta molt interessant.

Baixauli afirma que narrar és seduir.Doncs no ho dubteu, deixeu-vos seduir per Espiral.
Un petit tastet, Intrús a la pàgina 92:

Intrús

Com se'm va ocórrer que aquella porta duia als lavabos?Ara ho pense i comprenc que una institució com el Museu del Prado ha de tindre, per lògica, els serveis ben senyalitzats. Vaig entrar a una estança en penombra, on un cavaller pintava un llenç enorme, amb unes criatures xaparres, anacrònicament vestides, i un gos per models. Feia tuf de vernís. Avancí caut, en silenci; no volia trencar la concentració del pintor. Ningú, ni tan sols el gos, em concedí importància. Hi havia un espill. M'hi vaig plantar davant. On confiava retrobar-me, uns turistes japonesos m'observaven atònits.

Atentament.
Senyor i