Jaume Cela a l'escola

Joana Raspall ha mort però...

les seves paraules segueixen vivim al nostre costat. Només cal que llegim un dels seus llibres, una de les seves poesies o un dels seus diccionaris.

http://www.joanaraspall.cat/

Agafo el poema que han triat a la seva web - també he pres la fotografia-  per acomiadar-la.

El viatge

Ho voldria entendre tot
fent un fantàstic viatge
per un mar on fos escrit
en cada gota un missatge.

Com el plomissol, 1998

Al Twitter  de #gràcies Joana hi ha la següent proposta:

Convidem a totes les aules de totes les escoles de Catalunya a recordar Joana Raspall llegint un dels seus poemes! #gràciesJoana

Maite Carranza 3

Ahir, ens va visitar la Maite Carranza, una escriptora molt coneguda per tots nosaltres.

Ens va explicar en què s'havia inspirat per escriure Vols ser el nòvio de la meva germana?.

Ens va explicar que havia fet un llibre dedicat a cadascun dels seus fills. 

El seu fill petit, el Víctor es queixava perquè no tenia cap llibre i per això li ha dedicat una col·lecció: Victor lucubato  Víctor i els vampirs, Victor i els romans i Víctor i els follets. Ara és el que en té més. 

Ara està treballant en un nou llibre d'aquesta col·lecció a banda d'escriure guions. 

Ens va recomanar que per escriure cal tranquil·litat, esforç i perseverància, en definitiva molt treball.

Moltes gràcies Maite!

Alumnes de sisè.

Maite Carranza 2

Avui la classe de 5è hem estat a la biblioteca, parlant d'alguns llibres de la Maite Carranza.

Avui hem llegit un llibre que es titula LES CARTES DE LA COIA.
La Coia Cullera era una nena que de ben petitona, quan encara no aixecava un pam de terra, volia aprendre a llegir i a escriure com les persones grans.
Com que estava cansada de escriure el seu nom per les parets ella va pensar, que escriure cartes era la solució. Aleshores ecriu cartes als seus amics imaginaris (la Núria llepafils etc.)
Fins que un amic imaginari seu li va respondre una carta.
Si voleu saber que passa llegiu el llibre.
Tot el Cicle superior hem llegit Vols ser el nòvio de la meva germana?, avui segur que en parlarem amb ella 
Salutacions des de la classe de 5è. 

 

Maite Carranza

 

http://www.escriptors.cat/autors/carranzam/index.php

Dimarts la nostra escola rebrà la visita d'una escriptora molt estimada i llegida:

Maite Carranza.

• A la biblioteca podem trobar unes quantes obres de la Maite, no pas totes es clar! Ella n'ha escrit moltes: Obres

• A la gent de cinquè i de sisè els hi agrada molt: 

Vols ser el novio de la meva germana?

• La gent del cicle superior ja ens ho explicaran millor, tot i que el mateix dimarts tenen la Cantata!

This is a man's world, Dones que destaquen en un món d'homes

"This is a man's world":

Divendres 22 de març 2013 a les 18:30h. a l' Institut Municipal d'Educació de Lleida (IME) C/ Bisbe Torres, 2 de  Lleida pots veure i escoltar un reportatge elaborat per la jove escriptora Laura Bernis Prat, que actualment està estudiant Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. En aquest reportatge, ha aconseguit entrevistar a 20 dones destacades de diferents àmbits, per demostrar si aquest continua sent o no un món d’homes.

EL MEU POEMA DE... MÀRIUS TORRES

 Encara que per molts, trist, aquest és el meu poema preferit de Màrius Torres. 

Pertany a l'onzè poema del segon llibre. Com molts d'altres d'aquest poeta, és un cant a la Mort, però malgrat això, penso que en llegir-lo descobreixes una persona que ja  ha viscut molt i somia morir dolçament amb la pau de tenir totes les coses ben fetes; cansat  de patir i no volent fer-ho més.

 De fet, ell va morir pocs anys després d'una desgraciada dolència...

 Era un romàntic!

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l’ahir,
freda, de tan pura.

Del llim d'aquesta terra amarada de plors
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara.
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m’espera em fa mal...

I gairebé donaria, per morir ara
—morir per sempre—, una ànima immortal.

Setembre 1936

                                                       Sònia C.

Inundarem Berlín de postals.

Ara que la neu ha cobert el nord del nostre país i el vent fred ens recorda que estem al cor de l'hivern, vull proposar-vos un llibre que us gelarà el cor. Moltes vegades ens hem preguntat que feien els alemanys normals mentre Hitler era al poder realitzant les salvatjades que van tacar la història del segle XX.

Rudolf Ditzen ( Hans Fallada ), va escriure en vint-i-quatre dies la novel·la que us recomano.

 

Sol a Berlín és un homenatge a la decència i a no deixar-se dominar per les situacions adverses per dures que siguin. Primo Levi va dir que aquesta novel·la era el millor llibre que s'hagi escrit mai sobre la resistència antinazi a Alemanya. 

Hans Fallada va inspirar-se  en un expedient de noranta pàgines redactat per la Gestapo de Berlín. Entre els anys 1.940 i 1.942 vivien al nord de Berlín un matrimoni d'uns quaranta anys. Ell era operari en una fàbrica metal·lúrgica i la seva dona va fer de criada molts anys a la ciutat. Aquestes dues persones soles van desafiar al poder nazi.

Rudolf Ditzen ( Hans Fallada ) Font fotografia: Deutschlandradio kultur.

Otto i Elise Hampel eren els noms reals dels protagonistes d'aquesta lluita desigual. En el llibre es transformen en Otto i Anna Quangel. A la pàgina 684 de l'epíleg podem llegir: Fallada descriu al seu article el que més li va interessar sobre el cas Hampel de la manera següent: " Aquest matrimoni Quangel, aquestes dues persones insignificants del nord de Berlín, van iniciar l'any 1940 la seva lluita contra la monstruosa maquinària de l'estat nazi, i es va esdevenir una cosa grotesca: l'elefant es va sentir amenaçat pel ratolí".

Fitxa de la Gestapo d'Elise i Otto Hampel. Font fotografia: milhojas servivios editoriales.

Us preguntareu com dos éssers inofensius van fer tremolar al règim nazi. Cansats de les barbaritats que els toca viure i a partir de la mort d'un dels seus fills a la Guerra, Otto Quangel li proposa a la seva dona Anna, escriure postals denunciant les atrocitats que veuen i viuen diàriament. Aquestes postals les deixaran en diferents  edificis de Berlín perquè la gent les trobi , les llegeixi , reflexioni i deixi de donar suport a Hitler. Després de superar la por inicial, el matrimoni Quangel ho tenen molt clar: Inundarem Berlín de postals.

Postal escrita i deixada en un dels edificis de Berlín pel matrimoni Hampel. Font fotografia: Wikipedia.

Deixeu-vos seduir per Hans Fallada. Edicions de 1.984 ens ofereix la traducció de l'alemany a la nostra llengua de Ramon Monton 

Atentament.

Senyor i.

Gosa Joséphine !

El passat mes de setembre Delphine de Vigan  en una visita a Barcelona presentava el seu últim llibre "Res no s'oposa a la nit". L'escriptora francesa va publicar l'any 2.007 la novel·la " No i jo"  traduït a una vintena d'idiomes. Al 2.009, quan feia poc temps de la publicació de  "Les hores soterrades", Delphine de Vigan trobava a la mare,  Lucile, morta al seu apartament ....

Res no s'oposa a la nit és d'aquells llibres que t'impacten profundament.. El descobriment, un matí d'hivern, del cadàver , va fer que Delphine de Vigan iniciés una recerca sobre la vida complexa de la seva mare Lucile Poirier.

La novel·la és una finestra oberta per la que podem veure la complicada vida de la Lucile, el seu patiment, els problemes mentals, el suïcidis, ....

Mig milió d'exemplars venuts a França i traduïda a vint-i-cinc llengües avalen l'èxit de la novel·la.. La lectura d'aquest drama, en el que també apareixen moments de felicitat, és un  experiència que no oblidareu fàcilment.

Llegir les dues últimes frases, ens ajuden a respirar després d'una lectura contundent...

"La Lucile va morir tal com desitjava: viva.

Ara sóc capaç d'admirar-ne el coratge".

Als agraïments  descobrim el perquè del títol de la novel·la. Rien n's'oppose à la nuit ( Res no s'oposa a la nit), és una frase de la tornada de la cançó Osez Joséphine del cantautor i actor francès Alain Bashung ( París 1947 - 2.009).

 

Delphine de Vigan escriu als agraïments: " El títol d'aquest llibre l'he tret de la cançó "Osez Joséphine" escrita per Alain Bashung i Jean Fauque, d'una bellesa fosca i audaç, que em va acompanyar al llarg de l'escriptura".

Goseu sempre, i més ara que vivim temps difícils. Cal tenir el coratge suficient per fer ... No deixeu de fer. Només viurem una vegada.

Atentament.

Senyor i

El plaer de llegir a Miquel Pairolí.

Al desembre del 2.010 vaig recomanar-vos la lectura del dietari Octubre de Miquel Pairolí, joia de la petita editorial Acontravent. Descobrir l'escriptor de Quart ( Gironès) va ser molt plaent. La curiositat em va portar a un altre dels seus dietaris, L'enigma, editat per La Campana l'any 1.999. Però el tercer, Paisatge amb flames ,del 1.990, m'ha resultat impossible de trobar. Algú me'l pot deixar?

La meva recerca de l'obra de Pairolí no donava cap resultat fins que aquest juliol aprofitant una visita a Girona, intuïa que a la llibreria 22 tindria sort...

Guillem Terribas, un dels grans llibreters de Catalunya, va posar gairebé punt i final a la meva recerca. Sortir d'una de les llibreries de referència del país amb la bossa plena de llibres d'en Pairolí va ser molt gratificant. L'assaig " La geografia íntima de Josep Pla", imprescindible si sou lectors del geni empordanès; i les novel·les " El convit", "El manuscrit de Virgili", i " Cera" ja estaven al sac!

A més a més, Editorial Gavarres aquest estiu ha editat tots els articles que l'escriptor havia publicat en la secció " Una mirada en el paisatge" de la revista Gavarres; titulat "Miquel Pairolí. 18 Mirades".

Recordaré l'estiu del 2.012 com el del gran plaer de llegir a Miquel Pairolí. Reconec que fa un parell d'anys només havia llegit les col·laboracions d'aquest magnífic escriptor a la revista Gavarres. Aprofundir en el seu estil i domini de la nostra llengua és imprescindible ...

Gràcies a una recomanació de la revista vaig arribar al dietari " Octubre" i ja no he pogut deixar de llegir-te Miquel....
No ho dubteu, inicieu la descoberta de l'obra de Miquel Pairolí, el gran i desconegut escriptor gironí que va morir el juliol del 2.011.
Atentament.
Senyor i

No hay escapatoria y otros cuentos maravillosos

Tim Bowley  ja és a la nostra biblioteca perquè en Darabuc va explicar el conte l'Amèlia vol un gos i a tothom li va agradar moooooolt!

 I ara hi tornarà a entrar de la mà del llibre No hay escapatoria y otros cuentos maravillosos.
Si vols saber qui és el lindorm o en Conn-Eda hauràs d'esperar que arribi setembre. Jo, per sort, el dia que vaig anar a la llibreria el llibre"em va cridar" i ja me l'he llegit. ;-)

Open publication - Free publishing

Un viatge, dos llibres.

L' agost de l'any 1.956 Josep Maria Espinàs i Camilo José Cela van fer un viatge a peu pel Pallars, la Vall d'Aran i l'Alta Ribagorça. Aquest viatge va ser el fonament de dos llibres amb el mateix títol, un en català i l'altre en castellà. "Viatge al Pirineu de Lleida" Editorial Selecta 1.957, i "Viaje al Pirineo de Lérida" Ediciones Alfaguara 1.965 dins la col·lecció La botas de siete leguas.

Però aquest recorregut no el van fer sols. Si llegim les dedicatòries dels dos llibres, descobrirem els companys de viatge. A partir de 1.999 el llibre de l'Espinàs va canviar de nom i "Viatge al Pirineu de Lleida" es va transformar en " A peu pel Pallars i la Vall d'Aran" editat per La Campana, i essent el primer de la sèrie de llibres de viatges A peu . La dedicatòria de Josep Maria Espinàs diu: A Felipe Luján, Camilo José Cela i José Luis Barros, companys de viatge.

Al llibre de Camilo José Cela "Viaje al Pirineo de Lérida" Notas de un paseo a pie por el Pallars Sobirà, el Valle de Aran y el Condado de Ribagorza, la dedicatòria que es por llegir és:
A mi amigo don Felipe, castellano de Buñol, en el reino de Valencia, viejo artillero que perseguia los conejos a palos.
Ao meu amigo Xosé Luís, pastequeiro pontevedrés que deitábase, nudo com'o nubeiro, ao solío montesco ( qu'en ben o vin).
I al meu amic Josep Maria, quàquer barceloní, mestre en trotades de llop i home de bé.
Dos escriptors amb estils diferents que van descriure magistralment als seus llibres l'essència del Pirineu de fa 56 anys. Un Pirineu que ja no existeix, una manera de viure que ha desaparegut . Tot ha canviat molt, però la lectura dels llibres de Josep Maria Espinàs i Camilo José Cela, ens recorda que és molt important la nostra mirada sobre el món. No trobarem les mateixes pensions, bars, camins,... però encara podem descobrir moltes coses al Pirineu.

Camilo José Cela, fotografia del llibre " Viaje al Pirineo de Lérida".

A la pàgina 117, Josep Maria Espinàs ens deixa clar el gran canvi que ha transformat la nostra manera de viatjar. Penseu que no han passat encara seixanta anys i llegiu que calia fer per anar de Barcelona a Esterri:
..." Però és cert. Fa cinquanta anys justos , per arribar a Esterri el barceloní havia de fer això:
5 hores de tren fins a Tàrrega.
4 hores de cotxe per travessar la Plana d'Urgell.
10 hores de cotxe per passar el Segre, pujar els Comiols i arribar a la Noguera Pallaresa, als peus de Tremp.
4 hores de tartana fins a Gerri de la Sal.
11 hores a cavall Pallaresa amunt fins a Esterri.
Són en total trenta-quatre hores, que, si s'havia de menjar i de dormir, es transformaven en quatre dies"...

Cela i Espinàs encara tenien forces per jugar! Font fotografia: Edicions La Campana.

Amb les presses que fem les coses actualment, fins i tot quan estem de vacances , és difícil copsar el batec del territori que trepitgem. En Cela i l'Espinàs el van viure i en aquests dos llibres en el regalen. Llegiu-los a poc a poc...
Atentament.
Senyor i

Inventari màgic.

Els seguidors del blog de la biblioteca sabeu que Luis García Montero és un dels escriptors en llengua castellana que apreciem més. L'últim llibre, editat enguany per Alfaguara, és una nova joia del poeta de Granada, Premio Nacional de Literatura l'any 1.994 per "Habitaciones separadas".
"Una forma de resistencia" (Razones para no tirar las cosas), és un inventari dels objectes quotidians sobre els quals fa petites peces literàries que. difícilment es poden escriure millor.

La copa, Jersey, Butaca, Espejos, Bolígrafos,.....objectes que veiem cada dia, però no ens fixem en ells, serveixen a l'escriptor andalús per parlar de records, sensacions, del dia a dia,... Parla d'aquests objectes com una necessitat de rebel·lia, com una forma de resistència.
He començat les lectures d'estiu amb en Luis i, com sempre, el plaer de llegir-lo és total.
Un petit tastet. A l'última reflexió de llibre, "El estado de las cosas" a la pàgina 216, podem llegir:
"Contra la llamada destrucción creativa del capitalismo, las metáforas y las cosas intentan conservar una voluntad humana de amor por la vida, un respeto por el pasado que somos. Que la vida y la muerte vengan con nosotros no significa que deban pasar por encima de nosotros. Mirar al porvenir es dejar a nuestros herederos un lugar, no un descampado".
Luis García Montero,... imprescindible!
Atentament.
Senyor i

Ha mort Emili Teixidor

L'escriptor Emili Teixidor va morir ahir a l'edat de 78 anys.
Jo estava esperant l'entrada que faria al blog de la Biblioteca Marta Mata de l'escola Orlandai, na Mariona Trabal.
És una entrada emotiva i propera perquè la seva escola  es troba al barri on vivia   el senyor Emili.

Deixo l'enllaç perquè penso que és una entrada molt ben feta:
 http://bibliotecaorlandai.blogspot.com.es/2012/06/fem-un-cop-mes-una-entrada-parlant-dua.html

I des d'aquí el meu agraïment.

Una casa feta de llibres ( i 8 ).

Encara emocionat per les sensacions que he viscut a la biblioteca, surto i vaig a la Sala de Juntes . La visita a la casa feta de llibres s'acaba...

Aquesta sala estava projectada per fer les reunions de la direcció de la Fundació José Saramago, però la Fundació té la seu a Portugal i, finalment es trobaran a Lisboa. La Fundació només s'ha reunit en aquesta sala una vegada. També s'hi han fet algunes rodes de premsa i trobades amb professors.

Com que la cuina de la casa és petita, com ja vau veure en entrades anteriors, la Sala de Juntes s'ha transformat quan ha calgut , en menjador.
Per tancar la visita a l'edifici de la biblioteca anem a la botiga, on podem remenar la bibliografia de José Saramago, fotografies, samarretes i altres objectes. Si compreu un llibre de Saramago, demaneu que us posin el seu ex libris.

La visita ha estat molt plaent i l'acollida de la gent que gestiona A Casa, és impecable. Dono un cop d'ull al llibre que he comprat . Miro l'ex libris i canvio ràpidament de pàgina. No vull que el vent de Lanzarote s'emporti alguna lletra de les que volen...

Aprofito per seure una estona al jardí de l'olivera. Els encarregats comencen una nova visita. Mentre fullejo Cuadernos de Lanzarote I ( 1.993 - 1.995 ), apareix altra vegada en Camoes.

.- Senyor i, t'ha agradat la visita?
.- Molt Camoes. Quina sort haver-te trobat a Teguise al costat del cotxe i que m'acompanyessis fins aquí!
En Camoes camina lentament, els seus moviments deixen clar que és un gos vell...

La màgia de Lanzarote torna a sorgir ... A l'atzar obro el llibre per la pàgina 669...Em quedo bocabadat, he obert el dietari pel vuit de novembre del 1.995, just quan l'escriptor portuguès explica com va aparèixer el gos que tant va estimar.Aquell dia li havien donat a Saramago el Premi Camoes, i al gos li van posar aquest nom.
8 de noviembre
..." Ayer por la noche,cuando al teléfono,agradecía las felicitaciones y los abrazos de un amigo, oí a una mujer que gritaba en el terreno baldío al lado de la casa: "¡ Un perro rabioso, un perro rabioso...!". Salí al jardín tan pronto como me fue posible, pero Pilar ya estaba allí. A sus pies había una mancha oscura con todo el aspecto de ser un perro... Lo era y de rabioso, el pobre, no mostraba ningún indicio. La mujer de los gritos se había asustado, simplemente. El perro agitaba despacito la cola y levantaba la cabeza, pidiendo que le atendiesen. Hambriento, sediento, sucio como cualquier perro vagabundo. Lo trajimos al interior, lo pusimos ante agua y comida, pero el miedo, como sucede siempre en estos casos, le paralizaba Pepe gruñía, nada satisfecho con la intrusión. Greta lanzaba los ladridos agudos de los que sólo ella parece tener el secreto. El pelo del recién llegado, lanoso, tenía tonos de gris, algo de negro, pardo y castaño, un poco de amarillo tostado aquí y allá y, toque inesperado de gracia, una mancha blanca en el pecho, como una corbata. A primera vista se diría que es un caniche, pero la cabeza maciza, la quijada larga, los ojos oblicuos, y también la altura de los miembros, recordaban más a un perro de presa canario, aunque su aspecto lanoso pudiese hacer pensar también en un perro de aguas. Pilar hizo la pregunta que ya se esperaba: "¿Nos quedamos con él?". Estaba claro que sí, que íbamos a quedarnos con el bicho, y ella añadió: " Apareció en el día de tu premio, vamos a llamarlo Camoes". En este momento en que escribo, Camoes ya parece otro: ha ido al veterinario, está limpio, trasquilado, desparasitado. A partir de ahora, ésta será la casa del mundo en la que más frecuentemente, todos los dias, se va a decir el nombre del poeta. Sería una falta de respeto si no supiésemos que a él le trataron muchas veces peor que a un perro..."
M'aixeco emocionat pel fragment que he llegit. En Camoes ha marxat... Surto de la casa feta de llibres molt satisfet per la descoberta.
Vull agrair el tracte rebut per la gent de "A Casa". Quan al març vaig fer el primer correu electrònic per demanar informació i explicar que pretenia, Javier Pérez Fígares cunyat de Saramago i director de A Casa va respondre el meu correu amb una amabilitat que em va sorprendre.
Moltes gràcies.
Atentament.
Senyor i

Una casa feta de llibres ( 7 ).

Saramago deia que la biblioteca no va néixer per a guardar llibres, si no per acollir persones, per això dins de cada llibre hi ha un autor.

A la biblioteca , ara que m'he quedat sol mentre la resta del petit grup va a la Sala de Juntes, a més a més de sentir-me acompanyat per una colla d'autors que omplen els prestatges; un eco recorda moments en que aquest espai estava ple de gent...

La casa i la biblioteca de José Saramago sempre ha estat oberta als amics i a les iniciatives. Al juliol del 2.006, Luis Pastor presentava a Lanzarote el seu disc" Duos", i a la biblioteca de José Saramago es trobaren una colla d'artistes, amics i coneguts. Es va recitar, ballar, parlar,... i cantar.Una de les cançons , "Grandola Vila Morena", el 25 d'abril del 1.974, era la contrasenya per començar la Revolució dels Clavells, que va acabar amb la dictadura salazarista i transformà Portugal en una democràcia..

Encara em posa la pell de gallina la cançó de Zaca ( José Afonso), i escoltar-la ara cantada per una colla de gent que omple la biblioteca entre els que hi ha el seu nebot Joao, Luis Pastor, José Saramago,Pilar del Río, Lourdes Guerra,... m'estremeix.
Em direu que són imaginacions meves, però gràcies al vídeo de radiocable.com podeu gaudir d'aquell moment.



Encara ara, quan la biblioteca està en silenci total, i malgrat els anys que han passat, l'eco recorda aquella trobada.
He de deixar la biblioteca de José Saramago, la visita a una casa feta de llibres s'acaba. Aquest raconet de Tías és una meravella, no deixeu de visitar-lo si aneu a Lanzarote...

Surto de la biblioteca emocionat. Com que m'he distret una mica assaborint les sensacions d'aquest espai, arribo l'últim a la Sala de Juntes. M'afegeixo al petit grup i em preparo per rebre les explicacions finals de la visita.
Atentament.
Senyor i

Una casa feta de llibres ( 6 ).

La visita a la casa i la biblioteca de José Saramago es pot complementar amb la consulta de la guia escrita per la seva dona Pilar del Río "Una casa hecha de libros. Guía para una visita" . Pilar ens explica molts detalls de la feina del seu marit i dels seus costums. Gràcies a ella sabem que per començar a escriure a la biblioteca després de corregir la feina del dia anterior. Primer organitzava els objectes de la taula de treball, engegava l'ordinador, s'escarxofava a la butaca, ajuntava les mans, mirava la biblioteca i començava a teclejar lentament...

Un retrat de José Saramago i Pilar del Río presideix la biblioteca. Obra del pintor txec Jiri Dokoupil, representa el moment de la presentació del llibre " Les petites memòries".El pintor va veure aquesta presentació al diari i va fer el retrat de José i Pilar amb pintura groga i el fum d'una espelma. A Saramago li agradava molt aquest retrat.

L'organització de la biblioteca és molt personal. Els llibres estan col·locats segons els països de procedència dels autors. La filosofia, l'assaig, les memòries, la història i la política estan ordenats temàticament. Una norma està per sobre les altres, els llibres escrits per dones estan junts i per ordre alfabètic.

Aquest criteri no el compartia Saramago, però va respectar la decisió de la seva dona Pilar. Ella no volia que autores que no van ser valorades pels seus companys escriptors, compartissin amb ells els prestatges de la biblioteca.

La visita a la biblioteca s'acaba i cal anar a la Sala de Juntes. Aprofito per fer les últimes fotografies. Estic sol envoltat dels llibres de Saramago. Tanco la càmera i sento l'eco d'una colla d'amics que canten una cançó que ha marcat part de la història de Portugal... Saramago també canta!....
Molt aviat al blog de la biblioteca descobrirem l'eco de la biblioteca...
Atentament.
Senyor i

Una casa feta de llibres ( 5 ).

Deixem el jardí de A Casa i entrem a l'edifici de la biblioteca. Sobre ella hi ha dos apartaments en els que Saramago va projectar una residencia temporal d'escriptors.

La roca volcànica és la protagonista dels murs que tanquen la casa. Entrant a l'edifici de la biblioteca trobem un jardí dedicat a una olivera. José Saramago la va portar , quan era molt petita, entre les cames en un test mentre viatjava en avió. Ens dóna la benvinguda una olivera de l'Alentejo, una regió del centre-sud de Portugal que vol dir en portuguès mes enllà ( além ) del Tajo ( Tejo). Com podeu veure a la fotografia, l'olivera s'ha adaptat perfectament a Lanzarote i ha crescut molt.

El vent de Lanzarote ens acompanya molt sovint i fa que les branques de l'estimada olivera de Saramago ens saludin amb un moviment suau. Com en molts llocs de l'illa els colors que ens acompanyen són el negre de la roca volcànica, el blanc de les cases, els verds dels tancaments i les plantes i el magnífic blau del mar...

Deia Saramago que els llibres s'han d'obrir amb molta cura, perquè a dins hi ha l'autor; amb tota la seva sensibilitat, amb tot allò que l'ha fet un ser únic, i irrepetible.
Cada matí l'escriptor portuguès, triava un disc, seia i començava a treballar. Primer llegia el que havia escrit, i corregia - molt poc- sobre els folis impresos. Aleshores engegava l'ordinador i començava a escriure...

Els prestatges conviden a demostrar als autors, que no els oblidem. A la pàgina 491 de Cuadernos de Lanzarote I ( 1.993-1.995) ens parla de la mort de Miguel Toga:
17 de enero
..." Además, sabemos que la muerte no podrá borrar ninguna de las palabras que escribió. Lo que extingue la vida y sus señales no es la muerte, sino el olvido. La diferencia entre muerte y vida es ésa"...
Si voleu passejar per la Biblioteca de José Saramago no deixeu de visitar el blog.
Atentament.
Senyor i

Una casa feta de llibres ( 4 ).

No sé vosaltres com us organitzeu a casa vostra, però la cuina és un lloc molt important per trobar-se i compartir. Saramago estimava molt la seva cuina, espai per treballar, conversar, menjar, fer llargues sobretaules,...

Els grups que visiten La casa feta de llibres son molt reduïts, com a màxim quinze persones. En el nostre petit grup , deu persones , vam tindre la sort de compartir l'experiència amb portuguesos i brasilers.Aquest fet ens va permetre escoltar fragments dels seus llibres en portuguès, tot un plaer !
Abans de baixar al jardí una petita sorpresa. La cuina ens regala l'olor del magnífic cafè portuguès al que ens conviden...
Mentre assaborim aquest cafè inoblidable, recordem que en aquest espai han compartit vivències amb Saramago persones com Bernardo Bertolucci, Juan Goytisolo, José Luis Sampedro, Pedro Almodóvar, Mário Soares, Santiago Carrillo, Baltasar Garzón, ....

Sortim a la terrassa i baixem al jardí. Quan José i Pilar van comprar el terreny, estava clar que caldria fer un gran esforç per salvar la seva aridesa. Camions de terra i molta aigua ha transformat aquest espai. Palmeres, pins canaris,un magraner, dos codonyers, un om, una alzina surera, dues oliveres portugueses i dues andaluses ,...

Al seu poble, Azinhaga, les oliveres són el paisatge.... Saramago es va entestar en portar-les a Lanzarote i transformar aquest espai en la nova Azinhaga.


A la pàgina 156 de Cuadernos de Lanzarote I podem llegir:
17 de septiembre
...."La verdad verdadera, por mucho que me cueste reconocerla, es que no me siento bien en Lisboa, como si no fuese la ciudad que , mejor o peor, veía como mía.Ése es el problema: no la veo, no la siento.
Un súbito pensamiento: ¿será Lanzarote, a estas alturas de la vida, la Azinhaga recuperada?..."
En aquest jardí l'esciptor gaudia sentint el vent , omnipresent a Lanzarote, mirar el mar, pensar que el món pot ser millor,...Després pujava a casa i escrivia les seves sensacions als Quaderns de Lanzarote, i més tard al seu blog.
Acaba la visita a la casa, i ara anem a visitar la Biblioteca de José Saramago.
Voleu entrar?
Atentament.
Senyor i

Una casa feta de llibres ( 3 ).

Aquest saló era el lloc de descans de José Saramago. Per la finestra es pot veure el mar de Lanzarote que per l'escriptor portuguès era "la millor obra". Els quadres tenen relació amb els llibres que va escriure. Hi ha pintures de Santa-Bárbara i Armanda Passos, i gravats de Bartolomeu dos Santos, Pomar, Ilda Reis ( la seva primera dona), Tàpies, Vieira da Silva,...

Una de les joies bibliogràfiques que més estimava l'escriptor és una edició facsímil del Beato de Liébana. Obert sobre la taula, Saramago el tocava i l'olorava sovint ....

Al costat de la butaca de lectura hi ha la de descans en la que els últims mesos de la seva vida passava moltes estones i escrivia el seu blog.

En aquest llit va morir el 18 de juny del 2.010. Eren dos quarts de dotze. Després d'esmorzar i descansar una mica, va tancar els ulls i, a poc a poc, un dels millors escriptors del nostres temps va morir...
Abans d'anar a la biblioteca, que està al costat en un altre edifici, visitarem la cuina i el jardí de La casa feta de llibres.
Atentament.
Senyor i