diumenge, 13 de febrer de 2011

Hem anat "de colònies"

Aquest cap de setmana alguns pares de nens i nenes de segon hem anat "de colònies" i he pensat que us agradaria saber que fan els vostres pares en una excursió com aquesta. Bé, doncs hem anat a una ciutat anomenada Donosti, al País Basc, preciosa, pintada davant mateix d’un mar més brau que el que tenim a casa nostra : el Cantàbric.

Vàrem pujar tots 11 dalt d’una furgoneta i un cotxe més petit; semblaven dos mini-autobusos carregats de pares. Portàvem uns comunicadors amb els quals podíem parlar amb els de l’altre vehicle i dir coses súper divertides igual que feu vosaltres. Pel camí, ens vam fer un tip de cantar, imitar-nos, riure i parlar de vosaltres.

En arribar, vam anar a sopar a una sidreria: un lloc on hi ha una pila de barrils de sidra què van anar obrint un per un per poder tastar-la, doncs tota és diferent. Allí vam conèixer altra gent què també hi sopava. Ens em vam anar a dormir a una casa rural i com que tot era fosc, no vèiem el que ens envoltava, però quan es va fer de dia, en despertar i mirar fora, va ser espectacular veure que la casa, estava al bell mig del camp, envoltada de zones de pastura, verdes i intenses, què pujaven i baixaven fins voler-se perdre a l’horitzó. Encara que plovia, no amagava l’encant de la seva bellesa.

A mig matí vàrem posar rumb a Donosti, la ciutat, on vam fer el que més em va agradar de tot el dia: donar una llarga passejada per la vora del mar: un mar dotat d’una fúria diferent de la del mediterrani. Les onades xocaven contra les roques amb tota la força de la natura fent un soroll vibrant i greu sota l’aigua, però també saltaven volent jugar a mullar-nos, mentre passejàvem al seu costat. Si et quedaves en silenci mirant la marea, talment podies sentir la flaire de les barques que devien pescar a alta mar i les gotetes amb què ens mullava, ens deien sobre la brisa fresca amb què ballava i sobre aventures viscudes molts kilòmetres mar endins.

A la tarda ja vam tornar cap a casa contents d’haver pogut estar junts i me’n vaig adonar d’una cosa: que és gràcies a vosaltres nens que podem ser amics, riure junts i compartir. I tots vam pensar que el més bonic, seria que ho puguéssim repetir amb vosaltres si així ho voleu, quan us feu més grans… Moltes gràcies fills!

Manel i Mariola, us vam trobar molt a faltar!

Sònia C.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...