divendres, 22 d’abril de 2011

Recitem a Joana Raspall

Per fi els nens i nenes de CM hem acabat de recitar les poesies de Joana Raspall que hem triat, i ho hem fet així de bé:
Si no sentiu el so quan reproduiu el reproductor del goear, cliqueu sobre el nom de l'alumne/a i el pedreu escoltar.

NO VIRTUAL

Tinc per amic un noi de carn i ossos,
no virtual,
un amic de debò
que xuta i encistella i neda i corre
com el millor.
Cada dissabte sortim amb la bici
i sempre em guanya, pedalejant;
jo l’escridasso: -Tu, poca-solta!
No corris tant!
Ell diu, fent befa del meu desfici:
-Ets un cagueta!
Però se’n burla només per joc
i fuig; jo crido; ens fem escarnis...
I no s’enfada,
ni jo tampoc.

FERNANDO COLIAS






EL PATINET

Ai, si volguessis venir!...
Tinc un patinet amb ales
que vola com els ocells
i s’enlaira sobre torres
i campanars i castells.
Des d’allà dalt veig els pobles
com uns pessebres petits,
i camps i prats, com pedaços
de tots colors, mal cosits.
Els boscos són com bufandes
de vellut que s’han posat
les muntanyes, per guardar-se
del riu moll i el vent glaçat.
Ai, si volguessis venir!...
Estic segur que et plauria;
però a mi m’agradaria
més que tot, tenir-te amb mi.

OSCAR FILLAT:




MARC SUÁREZ:





LA NEU

La neu cruix com la rialla,
sota el peu enjogassat
i feliç de la quitxalla
que cap pena no ha tastat.

La neu cruix com un gemec,
sota el peu de l’home trist
que té al fron marcat amb séc
de dolor, pel mal que ha vist.

No és capriciosa, la neu,
si gemega i riu alhora;
és que té el pes, damunt seu,
d’algú que riu o que plora.

ANDREU





ARES PASQUAL




ISMAEL






AMICS
De tota la colla
són els més amics
l’un és nat a l’Àfrica
l’altre és fill d’aquí
Pell blanca, pell negra…
són ben diferents;
si només s’assemblen
pels ulls i les dents!
Parlant amb rialles,
mentre van jugant,
amb poques paraules
sempre s’entendran.
Per deixar la “bici”
només cal dir: “té”
i per regraciar-ho
els basta: “molt bé!”
Xutar la pilota
és com conversar:
un peu pot dir: “meva!”
o bé: “teva,va!”
Quan l’un té moneda
per comprar un llamí,
tria un tros de coca
que es poden partir,
que l’altre té boles
de banús pintat,
i li’n dóna alguna
sempre que han jugat.
Les places són amples,
per als dos amics;
i els carrers alegres;
i els jardins, bonics…
Però, casa seva
és un altre món:
l’un hi troba els mobles
que tan lluents són,
l’altre, la màrfaga
que li fa de llit.
Qui sap què somnia,
cadascú, de nit!
Quanta diferència
separa els amics!
Els uns són ben pobres,
els altres, prou rics…
però, al fons, se senten
privilegiats:
Tots dos tenen mare
i són estimats.

JOAN






ENEMIGUES


La pilota i la sabata
fa temps que són enemigues.
No voldrien jugar juntes
i sempre hi han de jugar.
L’una rep les patacades
l’altra malmet la puntera;
no hi ha més jocs, per a elles,
que aquell de botre i picar.

A la vida tot s’acaba…
i ve el moment que es fan velles.
Després d’estar abandonades
en algun racó polsós,
es retroben dins la panxa
d’un camió de deixalles,
camí dels abocadors:
-Hola, pilota aixafada!
-Hola, sabata esbotzada!
-Fa molt de temps que no et veia;
no tens ganes de jugar?
-Prou que ho faria, sabata,
si aconseguien inflar-me;
però i tu?
– Jo no puc moure’m
sense el peu que em fa xutar.
Han callat. Semblen amigues;
no en trauran res de renyir.
Al pas del temps, les baralles
Sovint acaben així.

ALBERT REMACHA







PODRIES

Si haguessis nascut
En una altra terra,
Podries ser blanc,
Podries ser negre…
Un altre país
Fora casa teva,
I diries “sí”
En un altra llengua.
T’hauries criat
D’una altra manera
Més bona, potser
Potser més dolenta.
Tindries més sort
O potser més pega…
Tindries amics
I jocs d’una altra mena;
Duries vestits
De sac o de seda,
Sabates de pell
O tosca espardenya,
O aniries nu
Perdut per la selva.
Podries llegir
Contes i poemes,
O no tenir llibres
Ni saber de lletra.
Podries menjar
Coses llamineres
O només crostons
Secs de pa negre.
Podries ….podries…
Per tot això pensa
Que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra
fugint del dolor
i de la pobresa
Si tu fossis nat
A la seva terra
La tristesa d’ell
Podria ser teva.

ROGER PEINADO:





LA BALENA

Missenyora la balena
es veu tan feixuga i plena
que té enveja del dofí.
Prou voldria presumir
de ser gracil i lleugera
com el seu amic! Espera
d’ell, que és gentil i discret,
que li dirà el seu secret
d’amagat de les veïnes:
Per què tens formes tan fines?-
Li pregunta – Com t’ho fas? –
Ell se’n riu per sota el nas
i li diu – Tu, per ser grassa,
és que potser menges massa?
Només just per l’apetit.
Doncs, el règim que he seguit
és aquest mateix, amiga
Tenim una llei antiga
que a tots ens fa diferents;
vas errada, si pretens
tenir un cos que no et pertoca.
Qui neix colom, no neix oca;
qui balena, no dolí;
cadascú amb la seva forma.
Tu ja ets bella sent enorme;
no et cal assemblar-te a mi!

LÍDIA OLIVER





OLGA:




RUBÉN RUMBO:




SARA PALAU:


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...