Abans-d'ahir, passejava per un vell casc antic i de sobte, vaig veure una dona darrera un vidre:
Era asseguda a la seva cadira
esperant,
mentre la càlida llum del dia,
s'esmunyia entre l'espai
que deixava la paret
i la cortina.
El seu rostre,
semblava reflexar
els seus pensaments
d'inèdits paratges
i de nits d'amor
entre les ombres.
Llavors aixecà els ulls
i amb la seva mirada marcida,
recorregué la claror
de la meva figura.
Era asseguda a la seva cadira
i decidí cloure els ulls,
recolzar el cap,
respirar tremolant.... i jagué
i sentí el seu cor palpitant
com si fos
el d'una bella bèstia ferida.
Sònia C.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada