Molts anys, quan arriben aquestes dates assenyalades (digueu-me pessimista), no puc evitar de pensar en el bé que estic i en el malament que ho passa moltíssima gent que no és tant lluny de mi. A part de la gent que no pot dur-se res a la boca perquè el destí li ha jugat una mala passada i ha fet que la seva vida transcorregués en un lloc equivocat, me'n recordo molt i molt de la gent que, per culpa d'altres, està vivint en un estat de violència constant i no coneix altra cosa que l'odi i les armes. Per ells va !
He tornat a sentir
els trets i l'horror d'una guerra.
He vist una mare plorar
i un nen perdut.
He trobat un vell ferit
i l'agònica mort d'un soldat,
i després he sofert aquell buit
d'aquell cor que ha marxat.
M'he vist les mans clivellades,
m'he sentit sol, m'he sentit nu
dins la boira tenyida de roig
de la sang i la terra enyorada.
Quan podré tornar a veure el meu cel,
casa meva i l'amor que m'hi empara,
perquè n'estic tip
de la guerra lluitada en nom de Déu
i de la batalla vençuda en nom de l'home!
1 comentari:
Si hi pensem, si els recordem... els tenim més a prop encara que continuïn lluny del nostre abast o no.
Montse E.
Publica un comentari a l'entrada