Què no diré, de casa meva,
què no estimaré del meu riu,
què no voldré, seguint la seva drecera,
admirant els colors del seu llit.
Quan no hauré passejat les seves terres,
quan no hauré volgut tornar,
què no hauré fet ni pensat
pels carrers i els seus porxos,
què no hauré respirat
de les fonts de la meva ciutat...
Quan no hauré caminat
per les seves muralles,
què no hauré resseguit dels seus turons,
quan deixaré la meva antiga vida enrere
i quan deixaré d'enyorar tots els seus racons!
Sònia C.
5 comentaris:
Mai, Sònia, mai. Es nota que te'ls estimes. S'escampen els sentiments amb les teves paraules.
M'encantat.... continua escribin que es el que a tu t'agrada....
Rosa.
Gràcies guapíssimes. Mare, no val, ja sé que la Rosa ets tu !!
Sonieta guapa, m'encanta llegir-te al bloc de la biblioteca. Sempre em toques aquell puntet del cor que està tan connectat amb la llagrimeta.
Eva
Gràcies Eva, però no cal que ploris, que a aquest món hem vingut a riure... Petonets grossos!
Publica un comentari a l'entrada