Indrets, flassades deformes, inanimades...
He deixat enrere el teu perfum.
Perquè has partit?
És fang, o és pedra el que et batega al pit?
Amor, dono fe que t'estimo,
més enllà de l'agonia de les paraules dites...
Em parla la teva essència,
com impregnant-me de l'udol del vent,
com una arpa tocant les teves notes escrites.
Sovint somio amb la tendresa dels àngels
i les moixaines del teu consol,
i sento, corprès de tu,
la clau de plom de les teves entranyes.
Però, malgrat tot...ets lluny
i jo sóc ebri dels teus pensaments,
esclau de les teves misèries,
esborrany del que un dia, vaig ser:
un bedoll amb les seves arrels tendres.
Sònia C.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada