Una altra estoneta dels meus pensaments

 Es podria dir que la meva infantesa va ser d'allò més normal en els anys que em van tocar viure. Aquells anys en els que a les barriades, les dones sortien al carrer amb les espardenyes, la bata d'estar per casa i els "rulos" al cabell. Tot plegat era ben curiós, perquè tothom les veia en les seves hores més baixes només per estar ben maques després...
  Es pot dir, que els meus pares eren molt treballadors, doncs invertien la major part del seu temps en buscar feina que fer, perquè pensaven que el temps lliure no treia cap a res. La meva mare era preciosa, amb els seus cabells daurats, tenyits però bonics, plens d'unes ones que es feia amb la famosa "babyliss" i que jo trobava que l'afavorien molt. El meu pare, encara que no massa alt, era atlètic i fort, i considerava que no aprofitar el temps era un pecat d'allò més lleig. Feien molt bona parella, s'entenien a la perfecció. De fet, el record més entranyable que tinc de petita és el  d'ells fent-se moixaines d'amagat darrera la porta del passadís.  Sempre es pensaven que no els veiem i s'amagaven, doncs segons els cànons de l'època, no estaven massa ben vistes les arronsades en públic.
 Casa meva era bastant petita, però a mi em semblava gegant en aquells anys. Era un tercer  pis de setanta metres quadrats, escalfats per una sola estufa de gasoil, que m'encantava. Sempre passava per la seva vora enganxadeta a la paret, per por de cremar-me. La casa tenia tres habitacions: el dormitori dels meus pares, la de les meves germanes i la de la màquina de cosir. Aquesta última, era com el despatx de la meva mare, que es treia dos duros cosint a part de la feina de la perruqueria que tenia, per tirar-nos endavant. Feia punys, llaçades i vores a vestits que es venien a grans magatzems. Cada dilluns jo l'acompanyava a portar la feina feta a ca la modista que li  havia encomanat, tota embolicada en un d'aquells mocadors de quadres marrons, amb els quatre costats units en un gran nus, com un farcell.

 El pare, també treballava moltes hores, havia de fer-ne d'extra, per a estalviar quelcom a final de cada mes, però vaja, de fet, tots els homes del poble ho feien, encara que ell era una excepció en una cosa: ajudava la meva mare (fet totalment inèdit als anys setanta), els dissabtes a la tarda  portant-nos a comprar, ja que aquella estona, a casa meva es feia la compra de la setmana, perquè no hi havia temps d'anar-hi cada dia, s'havia de treballar.
   
                                                                                                                        Sònia C.