Però abans de començar a copiar els llibres o escriure els documents calia acondicionar tots els elements necessaris per a escriure, per il·lustrar i per relligar els llibres.En documents de Poblet del S. XII apareix el nom d'un monjo que tenia una feina molt concreta. El pergaminarius era l'encarregat de preparar el pergamí i ho feia posant les pells amb aigua i calç , raspant i tallant les pells.
Molts de vosaltres per escriure heu utilitzat la pauta i gràcies a ella sabeu que el treball queda molt recte al foli. Els monjos també ho feien, no hi havia folis però tenien el seu sistema. Un cop tallades les pells a la mida que volien, hi havia un monjo que procedia al ratllat de les pàgines a punta seca o amb un plom. Amb aquesta feina prèvia, el monjo que escrivia el document o feia la copia, no tenia dificultats per fer ben dretes les ratlles.
El monjo escrivà acostumava a deixar un espai en blanc per les inicials dels capítols. Un altre monjo s'encarregava de dibuixar i pintar aquestes inicials de forma decorativa i amb tinta d'un altre color. Finalment hi havia un monjo encarregat de corregir les possibles equivocacions.
Els monjos no tenien bolígrafs ni retoladors de punta fina, per escriure empraven fragments de canya tallades d'una manera especial. Aquestes canyes tenien el nom de calamus.També feien anar plomes d'ocell que escapçaven per la punta i els hi deien penna.Hi ha un quadern del segle XIX en el que un monjo anotà molt detalladament com calia tallar les plomes i la recepta per fer la tinta.
Voleu conèixer aquesta fórmula misteriosa?
Seguiu el blog de la biblioteca, i descobrireu molt aviat l'alquímia de la tinta.
Atentament.
Senyor i
1 comentari:
Tinc moltes ganes de saber l'alquímia de la tinta!
Aquesta sèrie sobre el Monestir de Poblet ens ajudarà a descobrir la història dels llibres, de l'escriptura, d'abans de l'impremta, de...
Grans mercès, senyor i.
Publica un comentari a l'entrada