J. B. Xuriguera

Des de que era petita, la meva mare tenia una perruqueria a Balaguer. Al principi, quan la meva germana mitjana i jo n'érem molt de menudes, la tenia en els baixos d'un bloc de pisos nou, tot un luxe i jo no sabia ben bé que hi passava allà a dins entre els assecadors, però per aquelles coses de la vida, un bon dia la perruqueria la va traslladar a la nostra casa nova, un pis gran del carrer Sant Crist de Balaguer.

La meva vida va donar un tomb radical. Vaig tenir la oportunitat de participar en primera persona de tot allò que envoltava la vida de la gent del meu barri. Del meu poble.

El negoci de la meva mare no era només un seguit d'entrades i sortides de casa meva on les senyores entraven pssse i en sortien maquíssimes. Hi havia moltes més coses. Entre "rulos" i pinces, permanents i tints, tot un món de vides paral.leles, confessions, confidències i maneres de viure la vida.

Me'n vaig adonar que hi havia dones que venien també a parlar amb la mare, tota una experta psicòloga, de totes aquelles coses que els voltaven pel cap, de les seves preocupacions i inquietuds, dels seus pensaments, la seva vida. La perruqueria era com el consultori d'un metge de poble petit. Vaig veure que entraven pssse i sortien guapes, però algunes també sortien descarregades de mal de caps i de cabòries.

N'hi havia que venien dos cops per setmana, d'altres un cop, o n'hi havia que venien només de vegada en quant. En certa manera, ara des de la distància que em donen els anys, em recorda a aquella botiga "Betes i fils" de l'obra de teatre d'en Russinyol.

Quan ja vaig ser més gran, els dissabtes al matí la mare m'aixecava d'hora i l'ajudava a obrir la porta, agafar el telèfon, a rentar els cabells, a treure els rulos.... I era en aquest dia, el dia del mercat, en el que venia una senyora ja entrada en anys molt simpàtica, que sempre m'explicava històries i em recitava poemes que m'encantaven, jo també li ensenyava els meus i m'animava a fer-ne més, a escriure'n més. Era la senyora Lola.

Un d'aquells dissabtes d'estiu, em portà un munt de llibrets de teatre, de poesia, d'assaig : Lucrècia, Hotel París, Les nostres noces d'or, La reina Margarida, Les ales del vent,...

I un dia li vaig preguntar: " senyora Lola i com és que em regala els seus llibres?" i ella em va contestar: "són llibres que va escriure el meu difunt marit, Joan Baptista Xuriguera".

Vaig anar corrents a la meva habitació, vaig rebuscar entre els meus llibres i allí estava, el meu diccionari de català, el Xuriguera i el meu llibre de verbs, el Xuriguera! Aquella senyora tant simpàtica era la vídua d'una de les principals figures de la literatura de la Noguera, de Lleida, de Catalunya !

I tenia tantes coses per explicar-me! i la meva mare hi parlava cada dia de la seva vida i inquietuds, sense saber-ho...

No sé pas perquè no us he explicat abans aquesta història, doncs és una de les més entranyables viscudes per mi de la meva adolescència. Us la he explicat ara, mai és massa tard...

Sònia C.