Vaig restar, observant aquella barca,
majestuosa, balandrejant,
entre les petites i dolces onades de l'aigua,
esperant algú, que tal vegada l'havia deixat
nua, fosa, entre les plantes de la vora del llac.
Quasi no es movia,
sinó era amb el so d'una petita recança,
amb el fanal d'una closa esperança,
d'una història potser escrita molts anys enllà.
Potser fou la lluna qui la guià fins a terra.
Potser fou la llum que hi hagué quan el sol es pon.
Però tan aviat, en apuntar el dia,
jo la vaig veure sola, trista, en la seva amarga melangia,
buscant de ben cert la petita moixaina,
que la portés a port de nou, al seu temps ja passat...
Sònia C.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada