En un temps llunyà,
viscut i negligit per una vella memòria,
una casa s'aixeca, sota les capçades,
rònica, emboirada i afligida...
pel dol dels
anys.
Té un fossar protegint els seus murs,
ple de runa i de vides passades,
de balls, de lluna i de
matinades,
hi plora la gent, que un cop l'habità.
Si l'observes d'aprop, és com un quadre,
dràmatic, matusser,groller i abominable,
reclòs en si mateix,
pel què passes mirant d'esquitllentes,
sense mirar-lo, perquè és inacabat.
Quanta vida hi va plorar
la seva vida!
quina mort no fóu capaç
de superar...
és indiferent, ara ja no
importa,
l'amarga sinfonia és
conclosa,
i el seu fúnebre final..és al punt de començar!
Sònia C.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada