divendres, 25 de juny de 2010

Una migdiada de dotze anys

Ahir la Meritxell Serradó - qui ha creat l'etiqueta art al blog- i el 14 de juny, en Carles Duaigües ens han enviat el mateix .pdf , el que en Carles Capdevila va escriure sobre la vaga dels mestres i sobre la migdiada que fan els pares i les mares des de...

Diu la Meritxell
Avui he rebut aquest article del periodista Carles Capdevila, m'ha semblat tant maco que m'agradaria compartir-lo amb tots els pares i mares, i dedicar-lo especialment a tots els i les professionals de l'educació.
Mestres del Sant Jordi, molt bones i merescudes vacances!!!
I encara que em ruboritzi una mica, he decidit editar-los tots dos al nostre blog.
Llegiu, llegiu... val la pena.

En Carles Capdevila comença dient:
Educar deu ser una cosa semblant a espavilar els marrecs i frenar els adolescents.
Just al contrari del que fem: no és estrany veure nanos de quatre anys amb cotxet i xumet parlant pel mòbil, ni tampoc ho és veure’n de catorze sense hora de tornar a casa.

N’hem dit sobreprotecció, però és la desprotecció més absoluta: el nen arriba a l’insti sense haver anat a comprar una trista barra de pa, just quan un amic ja s’ha passat a la coca.

Sorprèn que hi hagi tanta literatura mèdica i psicopedagògica per afrontar l’embaràs, el part i el primer any de vida, i es faci un buit fins als llibres de socors per a pares d’adolescents de títols suggerents com El meu fill em pega o El meu fill es droga. Els nens d’entre dos i dotze anys no tenen qui els escrigui.

Des que abandonen el bolquer (ja era hora!) fins que arriben les compreses (i que durin), des que els desenganxes del xumet fins que t’ensumes que s’han enganxat al tabac, els pares fem una cosa fantàstica: descansem. Reposem forces de l’estrès d’haver-los parit i ensenyat a caminar i ens en desentenem fins que tocarà anar-los a buscar de matinada a la disco. Ara que per fi tornem a poder dormir, i fins que la por a l’accident de moto ens torni a desvetllar, fem una migdiada educativa de deu o dotze anys.

Algú s’esgarrifarà pensant que aquest període és precisament el moment clau per educar-los. Tranquil, que per alguna cosa els portem a l’escola. I si arriben immadurs a primer d’ESO que ningú no pateixi, allà els esperen els col·legues de batxillerat que ens els sobreespavilaran en un curs i mig, màxim dos. Al model de pares que sobreprotegeix els petits i abandona els adolescents ningú no els podrà acusar d’haver fracassat educant els seus fills. No ho han ni intentat.


L'altre article m'omple de gratitud:

Els mestres fan alguna cosa més que vaga o vacances, i l’educació és bastant més que un problema.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...