De grisos indrets
fets de cortina fumada,
les cases que cada matinada
em veuen existir,
ennueguen la melangia cremada
de tot el que roman
quan no sóc aquí.
Els teus carrers, la Seu dibuixada,
la família, el riu baixant el seu camí
i els ànecs, mandrosos,
esguardant el plom de l'aigua
i el cel, també burell,
que em capgira i m'inunda
quan he de partir.
La meva Lleida estimada,
a l'hivern canosa
i fins a les foranies,
pintada només d'un color,
(cendrós, dejú, perlí),
encapotat i ombrívol,
de clapes suaus de ploma blanca,
i de fred incombustible, glacial i mesquí!
( Avui no podia fallar).
Moltes gràcies a tots.
Petons.
Sònia C.
