Poema

Carrerons inacabats,
falses rialles i tendres paraules
has trobat a l'atzucac
d'amor dels meus braços.

Em deus l'espai,
em deus l'amic que deies ser
en els nostres dies feliços.

Has amagat del meu bes
els teus silencis,
i un trau has obert,
endinsant una estella
en els teus antics desitjos.

Ara  ploro evocant el moment
i la lànguida veu que orna
la inquietud del meu vers,...
S'apaga!
Li resta un instant només.
Mira! Ja  moren amb tristor,...
els seus últims esquitxos.

                       Sònia C.

Terra ferma

Cants d'oli, d'esclat, de blat.
De sec, a remull de la boira,
de Montsec, de quietud,
de congost i de single,
de remor i festa, de plaça,
de campana, de poble i caminar!
 
                            Sònia C.

Terra ferma

Les fulles que es desplomen

dolces i perseverants al sòl.

La càlida mel del comiat,

que decau vora el tronc.

Així és casa meva,

l'arrel del meu cognom.

És la superba cançó

del torrent que baixa,

l'ametlla vestida, per desvestir,

la fredor dels colors de la terra ferma.

I el soroll de la pedra, dins el molí..

.                      

                           Sònia C.

L'OCELL

Un ocell es mou.

Plàcides ventades el passegen.

Resta dret.

Sol sota la pluja caiguda,

xop per la tempesta,

acaronat per la moixaina

implícita del temps.

Crits latents.

Quanta història viscuda

sota l’alè calcinant,

del pati de terra.

Fulles partides.

Dolències sofertes,

sota la llum...

Del fanalet del bressol.

Clares matinades.

Moixaines repetides,

entre les nues cadències

de les branques de l’om.

Cendres.

Qui vol viure al dematí,

podent cantar al capvespre,

mansoi i suau, quan el sol es pon?

                                           Sònia C.

Tot el què em queda per dir.

Si vols sentiments marcits,
no crec pas que en palpi més,
dins el meu jaç d'amor.
Tot el què em queda per dir
és encara molt però,
sota els poemes subtils,
les frases cruels,
la solitud del pensament,
i el prenyat del meu cor
per tot allò que sospiro.
Pregunta'm amic, perquè
si el que desitges són,
més paraules escrites,
bada el cistell ben obert,
doncs no t'hi cabran totes,
encara que siguin..., molt petites!

                               Sònia C.

Un altre poema d'amor

Perquè són dos, com han estat,
les ànimes que avui caminen juntes,
solcant la vida, fugint del món,
fruint confoses, dansant el mar.

Sovint amics, cartes descloses,
amants demà, indissolubles,
així són dos, entranyat un només,
fidels avui..., indivisibles!

Pujant al cim, buscant quimeres,
lliscant carenes, baixant als rius.

Així sou dos, units, un de sol,
forts com baiard, indestructibles!

                                Sònia C.

TERRA

Es fa de nit, la lluna crida
des de la penombra de l'entrellum,
els ocells cantussegen
i els cucs surten a fitar la flaire
del seu perfum.
Així és el capvespre
a la meva terra estimada,
és així la cançó de la fruita
i el pas de l'hivern a l'estiu,
en una sola matinada,
en un sol cop de vent,
en la sagaç humitat d'un ruixat.
Dorm el fred.
La rosella, amb mitja claror
balla el vell càntic
del ponent  incipient,
a les rodalies...
de les despulles del sembrat.
És així la terra que jo adoro,
és ací on la vida vull finar,
entre l'horta, el secà i les espigues,
els ametllers, l'oliva..., els caragols i la gla!

                                      Sònia C.

MARCIDA

Per totes aquelles persones que no poden ser elles mateixes.
I per les dones que s'han marcit darrera d'un altre ser.


Hi ha un temps per a tot?
hi ha un ser, per cadascú?

És la falsa imatge,
frívola, curosament estàtica,
permanent, enganyosa,
botxí d'una ànima,
que habita,caduca,
davant del mirall?


Soc jo, quan de vegades,
vec aquell l'arbre...desarrelat?
O un reguitzell,
de pensaments emmetzinats,
concebuts com una súplica,
per tot el que ahir vaig posposar...

Cerqueu-me  rera les branques,
dec de ser allí, hi sento els cants,
en cada brot, sempre latent,
com el preludi de ma venjança
i el ressorgir, d'un cop de sang!

                                         Sònia C.

Fou ahir a la nit

Fou ahir, ahir a la nit,
ahir a la nit quan m'adormia.
Recordant en la follia,
l'altesa del teu esperit ferit.
Et vaig esperar,
arremolinada en la flassada,
enyorant l'olor passada,
de la teva pell entre les mantes.
Fou la foscor, la matinada,
va ser la presència
del teu antic perfum,
fou la por, l'energia,
el fruir de les teves paraules,
la remor, la fantasia,
del teu toc abans de fugir.
Ara només resten,
els teus versos sobre la taula,
els teus mots fonedissos,
la teva minúscula veu, atrapada,
entre els llençols ruminats...
del meu llit!

                          Sònia C.

No sé com es dirà...

Igual que la poma madura,

cau el sol sobre el cim... 

i a les seves espatlles,

dolça, com la fulla melosa

de la margarida,

una casa blanca

com un floc de neu.

Sureres, decorant el traçat

del meu viatge,

perles de xop, 

acaronant la meva pell.

Sol coronat, tant alt

com la meva vida,

i els records,

ferms i palpitants,

embats suaus..., ferms,

al meu cor adurent!

                            

                               Sònia C.