Una altra estoneta dels meus pensaments

 Es podria dir que la meva infantesa va ser d'allò més normal en els anys que em van tocar viure. Aquells anys en els que a les barriades, les dones sortien al carrer amb les espardenyes, la bata d'estar per casa i els "rulos" al cabell. Tot plegat era ben curiós, perquè tothom les veia en les seves hores més baixes només per estar ben maques després...
  Es pot dir, que els meus pares eren molt treballadors, doncs invertien la major part del seu temps en buscar feina que fer, perquè pensaven que el temps lliure no treia cap a res. La meva mare era preciosa, amb els seus cabells daurats, tenyits però bonics, plens d'unes ones que es feia amb la famosa "babyliss" i que jo trobava que l'afavorien molt. El meu pare, encara que no massa alt, era atlètic i fort, i considerava que no aprofitar el temps era un pecat d'allò més lleig. Feien molt bona parella, s'entenien a la perfecció. De fet, el record més entranyable que tinc de petita és el  d'ells fent-se moixaines d'amagat darrera la porta del passadís.  Sempre es pensaven que no els veiem i s'amagaven, doncs segons els cànons de l'època, no estaven massa ben vistes les arronsades en públic.
 Casa meva era bastant petita, però a mi em semblava gegant en aquells anys. Era un tercer  pis de setanta metres quadrats, escalfats per una sola estufa de gasoil, que m'encantava. Sempre passava per la seva vora enganxadeta a la paret, per por de cremar-me. La casa tenia tres habitacions: el dormitori dels meus pares, la de les meves germanes i la de la màquina de cosir. Aquesta última, era com el despatx de la meva mare, que es treia dos duros cosint a part de la feina de la perruqueria que tenia, per tirar-nos endavant. Feia punys, llaçades i vores a vestits que es venien a grans magatzems. Cada dilluns jo l'acompanyava a portar la feina feta a ca la modista que li  havia encomanat, tota embolicada en un d'aquells mocadors de quadres marrons, amb els quatre costats units en un gran nus, com un farcell.

 El pare, també treballava moltes hores, havia de fer-ne d'extra, per a estalviar quelcom a final de cada mes, però vaja, de fet, tots els homes del poble ho feien, encara que ell era una excepció en una cosa: ajudava la meva mare (fet totalment inèdit als anys setanta), els dissabtes a la tarda  portant-nos a comprar, ja que aquella estona, a casa meva es feia la compra de la setmana, perquè no hi havia temps d'anar-hi cada dia, s'havia de treballar.
   
                                                                                                                        Sònia C.

Una estoneta dels meus pensaments

 Una estona abans de sopar, vaig seure davant de les estanteries de llibres del nostre despatx. De sobte, igual que tantes altres vegades, vaig agafar un llibre, a l'atzar, del qual pensava que ja no en sabia res. Era el "Mossegar-se la cua", d'en Pedrolo. La llum  baixava, la claror del dia ja no em deixava llegir i vaig pensar que potser seria millor anar a fer la sopa i el peix.

 Sense adonar-me'n, vaig obrir l'obra per la primera plana. Recordo haver pensat que ja tenia molts anys, devia de ser una edició vella, dels primers que em vaig comprar. Ja l'anava a tancar, quan em va sorprendre trobar un punt de llibre que deia: " B.U.P. 87-90, estem joiosos del nostre esforç". Era meu. I em va fer emocionar.
 De sobte, em va passar pel cap: quants d'aquests llibres que tinc guarden tresors com aquest?

 I en vaig agafar un altre. Era un llibre molt petit, marró, de 50 pàgines escasses. "Les nostres noces d'or. 1936-1986" d'en J.B. Xuriguera i la Lola Solà. Moltíssims records entranyables em van colpir. La Lola.... la vídua... a senyora Xuriguera... 

 El vaig agafar amb molta cura, era un llibre ple de sentiments, on, combinant fotos de la parella i anècdotes de tots dos, celebraven els seus 50 anys d'amor: tres contes i un poema, que van fer  plegats. Ara, la Lola i el seu home ja no hi són, però entre les pàgines dels seus escrits, se'ls recorda. 

 Em vaig girar a mirar quants llibres em va regalar la Lola i eren molts: "El cor vermell", "Lucrècia", "Hotel  París"... i un munt més! Pobra dona, em va regalar de ben cert un munt de vivències  en aquelles pàgines, un munt de petons i una pila de pols.

 Mentre buscava, em va cridar l'atenció un punt de llibre que sobresortia de les pàgines d' "Antígona".Vaig agafar-lo. Era prim  comparant-lo amb les novel·les que llegeixo ara. Que fort! - Caselles. 615 pts-. Era car aquest preu? Vaig treure el punt de llibre i em vaig fer un bon fart de riure. Un tríptic de quinze per deu d'un producte anomenat Revol, en el qual asseguraven que augmentava la memòria, la concentració i el rendiment intel·lectual -patotes-.L 'anava a llençar, però no ho vaig fer, perquè vaig pensar que potser tenia vint i cinc ans, aquell paperot.

 Vaig pensar un moment, - en buscaré més, de tresors- però les obres d'en Bécquer que tant m'agradaven (de les quals  tinc quatre edicions diferents), em van cridar l'atenció.
 Reflexionant vaig arribar a la conclusió que tots aquells llibres eren de la mateixa època de la meva vida, una  en la que es barrejaven l'oci i la passió per llegir  i l'obligació dels clàssics de l'escola o de la biblioteca municipal. Em vaig fixar en que algunes obres eren de la meva germana. Altres, havien estat comprades en una llibreria de segona mà, de la qual no en recordo pas el nom, del carrer Sant Ruf de Lleida. Sempre m'ha agradat comprar-me els llibres nous, però vaig recordar que n'hi havia que m'agradaven tant que me'n comprava tantes edicions de tantes editorials diferents com trobava.

 Curiós. Tots els llibres que remirava, estaven col·locats en la mateixa estanteria, la del temps passat. La de l'Espriu, en P.J. Hernández, en Xuriguera, en Carles Riba - preciosos poemes- , en Pedrolo, en Pere Calders i... oh! les edicions dels premis Enric Farreny en que em van publicar algun poema -ara ja no m'agraden-. És clar que fa temps que no els havia vist aquests llibres, són a baix de tot, els d'ara els guardo més amunt!

 En un estant de més a dalt, vaig agullar un poemari d'en Héctor Moret. No recordava com m'agradava aquest poeta! Vaig retrobar-hi  un foli  a dintre, d'aquells de paper d'abans, prim, grogós, un en que devia haver començat un treball, doncs hi havia escrita una línia a màquina, de les antigues, em penso que era  una Olivetti, senzilla, petita, amb una funda gris, que no m'agradava gens, perquè el que jo havia volgut sempre era una màquina automàtica que en escriure semblava que disparés de tant soroll que feia. Igual que el soroll que s'escoltava a les oficines. Si, una d'aquelles que tenien "típex", que anaven tant bé. Sempre he pensat que tots els pegots que he fet en escriure  no haguessin estat tants si els meus pares l'haguessin pogut comprar...

 Vaig restar una hora remirant i repassant els anys de les edicions que feia temps que tenia. Vaig pensar que els llibres eren tan bonics , com tot el que m'hi havia deixat a dins. Tots aquests papers ja formaven part de la història dels llibres, però també a la inversa, tots aquests papers dins de les seves pàgines, feien que els llibres formessin una part molt important de la meva història.

                                                                                                                                             Sònia C.

Si us plau, potser continuarà....