No saps pas res, dels meus silencis!
No t'he dit mai, per on començar...
Mai no m'has vist, com branca seca,
provant de viure i de fitar.
Tinc un gran mal: desesperança,
pel qual tu mai has preguntat.
Però tinc un do, el càntic verge,
l'ardor i la mort, del meu esguard.
S'atansa el foc i no l'esperes,
em mira l'astre, a l'horitzó.
Camino sol i volo lliure,
però cloc els ulls...sento buidor!
Què sabràs tu, dels meus impulsos,
no saps pas res del ras més blau.
De llunes suaus, de casa meva,
o sentiments, tancats amb clau!
Sònia C.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada