No val plorar eternament per la pèrdua,
no cal lamentar si hom és confós,
s'ha de lluitar, per quelcom que es queda,
hem de guardar l'amor, en un lloc morós.
Vides de naftalina, amors infinits
que quedaran enrera;
encara que cruel, tornarà la treva,
la calma, la quietud i la placidesa,
del revolt de les ombres finades ahir.
Ànima d'argent, suplici de pedra tallada,
existència soferta, trista i travada!
No avorreixis el ser per tot allò que has perdut...
Estima la vida per tot el què encara et prepara!
Sònia C.
6 comentaris:
Gràcies per obsequiar-nos amb aquest cant a la vida !!! La Família de l'Escola Sant Jordi tenim molta sort!
Salut
Família B.F.
No pas. la sort és meva per poder compartir amb vosaltres!
Sònia, et dic el mateix que la família que em precedeix en el comentari.
T'ho dic avui, però fa dies que ho penso, tenim molta sort de tenir-te com a redactora.
El blog de la Biblioteca de l'escola Sant Jordi de Lleida té una poetessa que ens regala els seus poemes i ens omple de sentiments.
Gràcies.
Montse
Vinga!! Quina vergonya que tinc...Vosaltres també m'ompliu d'emocions a mi, sinó, no gosaria pas d'escriure'ls en el bloc.
Sònia, tradueixes amb paraules boniques els sentiments i les mirades de la gent. Gràcies per totes les que no sabem escriure en aquest idioma, però l'entenem i ens agrada.
Sílvia
De vegades, expressar amb paraules és més fàcil que demostrar amb accions. Què és el més bonic? Crec que el segon. Gràcies Sílvia! Un mesito molt gros!
Publica un comentari a l'entrada